Biofiltre, biotrickling, bioscrubber o rentatge químic. Quins compostos causen l’olor en depuradores i plantes de compostatge i com es tria el tractament.
ÍNDEX
EN RESUM
Les queixes per olors arriben gairebé sempre de fora de la planta: d’un veí, de l’ajuntament, d’una urbanització nova que s’ha acostat a la depuradora. Un equip a la xemeneia no les resol tot sol. Abans de triar el tractament cal saber quins compostos fan olor, on es generen i com captar-los.
L’olor poques vegades ve d’un sol compost. A les depuradores hi predominen els compostos de sofre: sulfur d’hidrogen (H₂S), mercaptans i sulfurs orgànics com el sulfur de dimetil. Es generen als bombaments, els dessorradors, els espessidors i la deshidratació de fangs.
A les plantes de compostatge i de tractament de residus s’hi afegeix l’amoníac, que s’allibera durant la fermentació i el volteig de les piles, a més d’amines, àcids orgànics i diversos COV.
La composició de la mescla importa, perquè cada tecnologia funciona bé amb uns compostos i malament amb d’altres.
Molts d’aquests compostos es perceben a concentracions mínimes, molt per sota dels límits d’exposició laboral i del llindar dels detectors portàtils. Per això una planta pot complir la normativa de prevenció de riscos laborals i tot i així provocar queixes a un quilòmetre.
| Compost | Llindar d’olor aproximat | Olor | On apareix |
|---|---|---|---|
| Sulfur d’hidrogen (H₂S) | 0,00041 ppm | Ous podrits | Col·lectors, fangs, digestors |
| Metanotiol | 0,00007 ppm | Col podrida | Fangs, descomposició de proteïnes |
| Sulfur de dimetil | 0,003 ppm | Col, marisc | Plantes de compostatge, depuradores |
| Amoníac | 1,5 ppm | Penetrant, irritant | Plantes de compostatge, assecatge de fangs |
| Trimetilamina | 0,000032 ppm | Peix | Subproductes animals, fangs |
| Àcid butíric | 0,00019 ppm | Mantega rància | Restes de menjar, pastís de fang |
| Escatol | 0,0000056 ppm | Fecal | Fangs de depuradora, fems |
Són valors orientatius de laboratori. El llindar real depèn del mètode, de la humitat i de la mescla, de manera que serveixen per fixar prioritats, no com a límit legal.
Una manera senzilla de saber quin compost domina és dividir la concentració mesurada pel seu llindar d’olor. Si el resultat és molt més gran que 1, aquest compost compta en l’olor encara que n’hi hagi molt poc. Així s’explica que l’amoníac a uns pocs ppm molesti de vegades menys que uns pocs ppb de mercaptans. En les mescles, els efectes no se sumen sense més: uns compostos n’emmascaren d’altres o els reforcen. Per això l’anàlisi química es completa amb olfactometria.
L’H₂S té una altra particularitat: a concentracions altes anestesia l’olfacte i deixa de percebre’s, just quan esdevé perillós. Mai no s’ha de jutjar amb el nas si un espai confinat és segur.
Una bona depuració amb una mala captació no resol el problema. Les fonts d’olor s’han de cobrir o confinar, i cal portar l’aire aspirat a la instal·lació. Com millor sigui el confinament, menys aire caldrà moure i més petita i barata serà la instal·lació. A les naus de compostatge, per exemple, convé aspirar sobretot a les zones de fermentació, i no de manera uniforme a tota la nau.
Una mateixa planta sol tenir diversos corrents molt diferents: aire amb molt d’amoníac del compostatge actiu, aire amb compostos de sofre de les zones anaeròbies, aire amb terpens de la trituració de restes vegetals i ventilació general amb poca càrrega. Tractar-ho tot junt amb una sola tecnologia és possible, però no sempre és el més fiable ni el més barat. Separar els corrents concentrats de la ventilació general sol donar un sistema més petit i amb menys consum. En una depuradora, enviar l’aire del pretractament i de la deshidratació, ric en H₂S, a un scrubber, i la resta a un biofiltre, permet reduir l’olor un 98 % i l’H₂S un 99 %.
L’aire humidificat travessa un llit de material orgànic (escorça, estelles, compost madur) o inorgànic en què viuen microorganismes que degraden els compostos olorosos. No necessita reactius. Més detalls a la fitxa del biofiltre.
1 Llit biològic 2 Reg 3 Cambra de distribució de l’aire 4 Ventilador i humidificador
És la solució més habitual en plantes de compostatge i depuradores pel seu baix cost d’operació. Els seus punts febles són l’espai que ocupa i la seva sensibilitat als pics de concentració. Amb molt d’amoníac o H₂S convé posar-hi al davant un rentatge químic.
Funciona amb el mateix principi biològic, però sobre un rebliment inert de plàstic regat contínuament amb aigua recirculada. Al circuit es controlen el pH i els nutrients. Ocupa molt menys que un biofiltre i admet concentracions més altes. És especialment adequat per a l’H₂S, perquè el control del pH neutralitza els àcids que es formen en degradar-lo. Necessita més supervisió i genera una purga de líquid. Consulta la fitxa del biotrickling.
Absorbeix els contaminants en una solució amb microorganismes, que després els degraden en un dipòsit reactor. Funciona bé amb compostos molt solubles, com els alcohols, i amb cabals petits de concentració alta. Encaixa especialment en plantes que ja tenen una depuradora biològica. Més informació a la fitxa del bioscrubber.
Una columna de rebliment en què l’aire es renta a contracorrent amb una solució que reacciona amb els contaminants:
1 Separador de gotes 2 Rebliment 3 Dipòsit amb bomba de recirculació 4 Dosificació de reactiu
Són equips compactes, que responen de pressa als pics i tenen una eficàcia molt estable. A canvi, consumeixen reactius i generen una purga. En plantes amb molt d’amoníac i compostos de sofre es combinen en sèrie: primer el rentatge àcid i després l’oxidant. L’ordre importa: si l’amoníac arriba a l’hipoclorit, es formen cloramines. Consulta també la fitxa de l’scrubber químic.
| Situació | Solució habitual |
|---|---|
| Depuradora urbana, H₂S moderat, molt d’espai | Biofiltre |
| Poc espai i H₂S alt | Biotrickling o scrubber bàsic o oxidant |
| Planta de compostatge amb molt d’amoníac | Rentatge àcid + biofiltre |
| Pics forts o mescla de compostos | Scrubber de diverses etapes + biofiltre o filtre sec |
| Cabal petit, olor intermitent | Filtre sec amb carbó o adsorbent químic |
No hi ha un mètode únic. Cadascun respon a una pregunta diferent:
| Mètode | Què dona | Per a què serveix |
|---|---|---|
| Olfactometria dinàmica (EN 13725) | Concentració d’olor en ouE/m³ | Emissió de cada font, eficàcia del tractament |
| Inspecció de camp (EN 16841) | Presència d’olor a l’entorn, en una malla de punts o al llarg del plomall | Impacte real en els veïns |
| Anàlisi química (cromatografia, tubs d’adsorció) | Compostos concrets | Saber què fa olor i dimensionar la instal·lació |
| Analitzadors d’H₂S i amoníac | Concentració contínua o puntual | Control del procés i seguretat |
| Nassos electrònics | Tendències i alarmes | Vigilància contínua, després de calibrar-los a la planta |
En l’olfactometria, un panel d’avaluadors olora mostres diluïdes fins que deixa de percebre l’olor. Juntament amb el cabal, això permet calcular quanta olor emet cada font. Les mesures d’H₂S, amoníac i COV completen aquest resultat, i amb elles es dimensiona l’equip.
Perquè la mesura tingui sentit, les mostres es prenen en les pitjors condicions raonables: durant la descàrrega, el volteig del compost, l’arrencada de la centrífuga i amb calor. Les mostres amb compostos de sofre es degraden a la bossa, de manera que cal analitzar-les de pressa. I si el límit de quantificació del laboratori és per sobre del llindar d’olor del compost, un resultat de «no detectat» no vol dir que no faci olor.
Al mercat hi ha molts productes per polvoritzar al perímetre de la planta o injectar als conductes: fragàncies emmascaradores, neutralitzants que suposadament reaccionen amb els compostos i additius biològics o enzimàtics. Poden ajudar en arrencades, aturades o descàrregues puntuals. Però un producte que canvia l’olor on s’aplica no ha de reduir per força el que surt de la planta, i alguns hi afegeixen una olor nova o més COV. Si se’n fan servir, cal mesurar amb olfactometria abans i després, en les mateixes condicions. Com a solució principal per a una font important a prop d’habitatges, no substitueixen la captació i la depuració de l’aire.
El biofiltre té un cost d’operació baix, però necessita molt d’espai i tolera malament els pics. L’scrubber és compacte i estable, però consumeix reactius. Amb molt d’amoníac o H₂S, sovint es combinen tots dos.
Perquè molts compostos olorosos es perceben a concentracions milers de vegades més baixes que els límits d’exposició laboral.
Poques vegades. Poden ajudar de manera puntual, però no substitueixen la captació i la depuració de l’aire d’una font d’olor permanent.
AUTOR
Equip d’enginyers de WIZZUMDissenyem i posem en marxa instal·lacions de tractament d’aigües residuals i gasos per a la indústria: des del benchmarking i l’enginyeria FEED fins a l’arrencada.
NECESSITES AJUDA?
15/04/2025
Com s’elimina el sulfur d’hidrogen de l’aire aspirat i del biogàs: scrubber bàsic i oxidant, biotrickling, biofiltre, bioscrubber i adsorbents.
Llegir l’article →
03/02/2026
L’olor no és una queixa subjectiva, sinó un paràmetre mesurable. Els assajos mostren amb quina eficàcia funciona una instal·lació de desodorització.
Llegir l’article →
11/06/2024
Què cal mesurar abans de dissenyar una instal·lació de depuració de gasos, durant quant de temps i quins errors encareixen la inversió o fan que l’equip no compleixi el límit.
Llegir l’article →
OFICINA
Avda. Cabrera, 36
08302 Mataró (Barcelona), Espanya
info@wizzum.com
© 2026 Wizzum. Tots els drets reservats.
